miércoles, 8 de abril de 2020
El del Bar
Mai has sigut client habitual d'un establiment?, és a dir, anem a posar un exemple. Per aquest exemple posarem nom a un personatge, Jose.
En Jose, de petit, era molt bon xiquet. Després va ser jove. Clar, a l'insti hi han canvis. Va conéixer als col·legues. Van començar a fer campanes. Va ser quan va descobrir el bar. Allí passaven els matins, llustrant el futbolí i esmorzant alguna que altra canya.
Els anys passaven, però les costums es quedaven. Seguia anant al bar, oi tant. De la feina, quasi ni en parlava. Ara, ell jugava a cartes. Amb els amics que no eren els mateixos que abans, que havien canviat. Ells feien cubells de quintos. Eren barats en aquell bar.
Les rutines passaven, però al bar es quedaven. Feia poc s'havia jubilat. La gent a prop també es començava a jubilar. Hi havia tres cigalons sobre la taula. Amb sal si us plau, el demanava ell. Mai hauria dit que jugaria al domino, i allí el tenies, amb tres usuaris més, totes les tardes.
L'herència de'n Jose es va repartir per tota la família. Al nét li va tocar una diadema d'or blanc. Tot cofoi va anar al 'xatarrero' a vendre-la. El nét i la dona van anar a les illes gregues aquell estiu.
miércoles, 1 de abril de 2020
Infermera avorrida
Mai has escoltat quelcom paradigmàtic?, és a dir, anem a posar un exemple. Per aquest exemple posarem nom a un personatge, Míriam.
Na Miriam feia estiu amb la família a la costa. Era joveneta i molt cridanera. Amb això, voltant pel poble, va sentir un soroll ensordidor. Al creuar la cantonada, allí estava. Un home bocaterrosa, al vell mig del carrer. Clar, ella va anar a socorre'l. Aquell dia va salvar una vida.
Ring! El despertador a mig somni, s'incorporava i les sabatilles estaven del revés. Res podia sortir com cal. A l'entrada de la feina, una dona li saltava que no es colés. Quin inici, déu ni dó. S'arremangava les mànigues de l'uniforme i a curar pacients. Tot fós per amor a l'art.
Cada dia era el mateix, les sabatilles ben posades, l'esmorzar a taula. La mateixa cua de pacients a l'entrada. Per no canviar, no canviaven ni els uniformes, sempre eren els mateixos. Cares llargues i tot eren desgracies. Ella sempre amb un somriure.
A casa hi tenia un bonsai. Havia arribat el dia de la poda, ja se sap, res de 9 parell de fulles en un tronc.
Na Miriam feia estiu amb la família a la costa. Era joveneta i molt cridanera. Amb això, voltant pel poble, va sentir un soroll ensordidor. Al creuar la cantonada, allí estava. Un home bocaterrosa, al vell mig del carrer. Clar, ella va anar a socorre'l. Aquell dia va salvar una vida.
Ring! El despertador a mig somni, s'incorporava i les sabatilles estaven del revés. Res podia sortir com cal. A l'entrada de la feina, una dona li saltava que no es colés. Quin inici, déu ni dó. S'arremangava les mànigues de l'uniforme i a curar pacients. Tot fós per amor a l'art.
Cada dia era el mateix, les sabatilles ben posades, l'esmorzar a taula. La mateixa cua de pacients a l'entrada. Per no canviar, no canviaven ni els uniformes, sempre eren els mateixos. Cares llargues i tot eren desgracies. Ella sempre amb un somriure.
A casa hi tenia un bonsai. Havia arribat el dia de la poda, ja se sap, res de 9 parell de fulles en un tronc.
domingo, 29 de marzo de 2020
El de la ferralla
Mai t'has trobat caminant un camí de solitud?, és a dir, anem a posar un exemple. Per aquest exemple posarem nom a un personatge, Albert.
L'Albert buscava entre les seves coses. No trobava el foc. Ah, ja està, el tenia amagat dins l'auto. Recordava la nit anterior de festa, per coses de la nit, se li va caure al cotxe. Per fi tenia el foc, ja es podia encendre el maleït cigarret.
Anys després, continuava buscant. Buscava per aquí, buscava per allá. Sempre trobava el que buscava, creia que l'altra gent no se n'adonava. Aquest és el 'puntazo', ell ho sap, la gent ho sap, però hi ha una misteriosa relació que fa que ningú dels dos sigui conscient de l'altre, encara que es vegin.
Ja estava molt cansat, l'Albert. Eren només 5 anys en aquella 'presó'. Semblaven 50, però no. Ell no podia més amb aquesta vida tan 'perra'. Aquella mateixa nit abandonava la vida, prou de ferralla. Així portava l'últim any i a més tenia que buscar ferralla.
Sortint una mica de la historia, jo, com a blogger, no entenc com una persona pot viure tants anys al carrer, cada mes pesa com un any i cada any com una vida.
L'Albert buscava entre les seves coses. No trobava el foc. Ah, ja està, el tenia amagat dins l'auto. Recordava la nit anterior de festa, per coses de la nit, se li va caure al cotxe. Per fi tenia el foc, ja es podia encendre el maleït cigarret.
Anys després, continuava buscant. Buscava per aquí, buscava per allá. Sempre trobava el que buscava, creia que l'altra gent no se n'adonava. Aquest és el 'puntazo', ell ho sap, la gent ho sap, però hi ha una misteriosa relació que fa que ningú dels dos sigui conscient de l'altre, encara que es vegin.
Ja estava molt cansat, l'Albert. Eren només 5 anys en aquella 'presó'. Semblaven 50, però no. Ell no podia més amb aquesta vida tan 'perra'. Aquella mateixa nit abandonava la vida, prou de ferralla. Així portava l'últim any i a més tenia que buscar ferralla.
Sortint una mica de la historia, jo, com a blogger, no entenc com una persona pot viure tants anys al carrer, cada mes pesa com un any i cada any com una vida.
sábado, 28 de marzo de 2020
Policia de ciutat
Mai t'has vist complint una llei per pròpia voluntat?, és a dir, anem a posar un exemple. Per aquest exemple posarem nom a un personatge, Axel.
En Axel circulava entre ciutats a 80 km/h. Quan canviava d'acera, ho feia pel pas de zebra. Sobretot, els productes de proximitat. Tancava les llums quan surt d'una habitació. Calçotets nets cada matí. Es rentava les dents després de cada àpat. Sempre saludava als coneguts.
En una guàrdia, a peu de carrer, es va crusar amb uns delinqüents, bé, eren nois normals, però per a l'Axel eren ja delinqüents consumats. Els va buscar, els va escorcollar, els va buidar les butxaques, després els va expropiar. No els va multar, ni va consumir les drogues.
Durant les vacances, n'Alex i els seus companys agafaven una llanxa motora. S'allunyaven a unes milles de la costa. Allí es bevien unes cerveses, pescaven algun peix. Qualsevol aniria a n'aquell indret, una quietud inhumana. Clar, era el mar, mar endins.
En Axel circulava entre ciutats a 80 km/h. Quan canviava d'acera, ho feia pel pas de zebra. Sobretot, els productes de proximitat. Tancava les llums quan surt d'una habitació. Calçotets nets cada matí. Es rentava les dents després de cada àpat. Sempre saludava als coneguts.
En una guàrdia, a peu de carrer, es va crusar amb uns delinqüents, bé, eren nois normals, però per a l'Axel eren ja delinqüents consumats. Els va buscar, els va escorcollar, els va buidar les butxaques, després els va expropiar. No els va multar, ni va consumir les drogues.
Durant les vacances, n'Alex i els seus companys agafaven una llanxa motora. S'allunyaven a unes milles de la costa. Allí es bevien unes cerveses, pescaven algun peix. Qualsevol aniria a n'aquell indret, una quietud inhumana. Clar, era el mar, mar endins.
miércoles, 25 de marzo de 2020
Professora d'estadística
Mai t'ha passat de no aprendre ni a les bones ni a les dolentes?, és a dir, anem a posar un exemple. Per aquest exemple posarem nom a un personatge, Laura.
Na Laura contava els exàmens per corregir aquell cap de setmana. Ja feia uns mesos que havia caigut en una depressió. A classe hi anava la substituta, però l'ardu treball de corregir i qualificar als alumnes requeia sobre ella. Es veia amb força per a veure els exàmens.
Anys enrere havia anat a la universitat. Essent estudiant no s'havia posat a la pell del professor. Clar, els professors tenen una vida, no són màquines, i en aquest àmbit, moltes vegades cauen en depressió. Pot ser per la pressió dels estudiants, pot ser per la pressió del cap d'estudis.
En el cas de na Laura, no era ni pels alumnes, ni per la seva vida privada. No feia falta buscar excuses. Simplement hi ha coses que han de succeir i, com a tal, succeïxen. Més enllà de donar-li més voltes. Cada dia era el mateix, despertar-se, aixecar-se, treballar, dormir. Sota aquesta dinàmica és normal deprimir-se.
Un cop corregits els exàmens, la professora es va servir un vermut. Estava a la saleta d'estudi, disfrutant dels suspensos assignats als alumnes. La seva cara esbossà un somriure.
Na Laura contava els exàmens per corregir aquell cap de setmana. Ja feia uns mesos que havia caigut en una depressió. A classe hi anava la substituta, però l'ardu treball de corregir i qualificar als alumnes requeia sobre ella. Es veia amb força per a veure els exàmens.
Anys enrere havia anat a la universitat. Essent estudiant no s'havia posat a la pell del professor. Clar, els professors tenen una vida, no són màquines, i en aquest àmbit, moltes vegades cauen en depressió. Pot ser per la pressió dels estudiants, pot ser per la pressió del cap d'estudis.
En el cas de na Laura, no era ni pels alumnes, ni per la seva vida privada. No feia falta buscar excuses. Simplement hi ha coses que han de succeir i, com a tal, succeïxen. Més enllà de donar-li més voltes. Cada dia era el mateix, despertar-se, aixecar-se, treballar, dormir. Sota aquesta dinàmica és normal deprimir-se.
Un cop corregits els exàmens, la professora es va servir un vermut. Estava a la saleta d'estudi, disfrutant dels suspensos assignats als alumnes. La seva cara esbossà un somriure.
martes, 24 de marzo de 2020
Alcaldessa del 11
Mai us heu preguntat com actuar en certes situacions?, és a dir, anem a posar un exemple. Per aquest exemple posarem nom a un personatge, Marta.
Na Marta decidia com preparar-se la aventura de cap de setmana. Aquell cap de setmana sorpresa no era re de l'altre món. La llista a portar era : noms i cognoms dels convidats; les noves distraccions de moda i com introduir a la parella, amb això ja estaria presentable.
La parella de la Marta no sabia com portar-ho. Al vehicle, ambdós, van acabar de perfilar els perfils dels convidats. Amb tant poc temps, la parella, no era capàs. Ella li deia que ja feia temps que parlava d'ells, que els tractés com amics de tota la vida, que seria fàcil.
De tornada, hi havia un silenci esfereïdor al vehicle. Per a ella, tot havia anat bé i es trobava amb una tornada planera. En canvi, per a la parella era com si, després de tota la relació, per fi, hagués entés, quelcom, no entés abans. Na Marta va explicar una anècdota: "Recordo quan ..." .
Uns anys després, la Marta estava sola al pis. Una mascota era el que li faltava a n'aquell pis. Tot just quan rumiava es va posar una mosca a la mà. En silenci, es va disposar a matar-la.
Na Marta decidia com preparar-se la aventura de cap de setmana. Aquell cap de setmana sorpresa no era re de l'altre món. La llista a portar era : noms i cognoms dels convidats; les noves distraccions de moda i com introduir a la parella, amb això ja estaria presentable.
La parella de la Marta no sabia com portar-ho. Al vehicle, ambdós, van acabar de perfilar els perfils dels convidats. Amb tant poc temps, la parella, no era capàs. Ella li deia que ja feia temps que parlava d'ells, que els tractés com amics de tota la vida, que seria fàcil.
De tornada, hi havia un silenci esfereïdor al vehicle. Per a ella, tot havia anat bé i es trobava amb una tornada planera. En canvi, per a la parella era com si, després de tota la relació, per fi, hagués entés, quelcom, no entés abans. Na Marta va explicar una anècdota: "Recordo quan ..." .
Uns anys després, la Marta estava sola al pis. Una mascota era el que li faltava a n'aquell pis. Tot just quan rumiava es va posar una mosca a la mà. En silenci, es va disposar a matar-la.
sábado, 24 de marzo de 2018
Producción de bienes
En este artículo vamos a plantear una buena praxis sobre los bienes. El objetivo es mostrar como el comercio de bienes no siempre tiene que estar ligado al precio. Sin exponer la solución al problema, solo contrastando datos y resaltando problemas que no tendrían que ser.
Pondremos dos ejemplos, un bien de primera necesidad como son los cereales y un bien de lujo, no exclusivo, como es el coche. Por qué los cereales? porque se podría alimentar a todo el planeta. Por qué el coche? porque todo el mundo con carné puede tener uno.
Según la FAO, Food and Agriculture Organization of the United Nations, la producción mundial de alimentos supera la del crecimiento de la población. Espantando así los fantasmas de Malthus, que aseguro que la humanidad estaba condenada a la hambruna perpètua ya que el crecimiento de la población siempre seria superior al crecimiento de la producción de alimentos. La pregunta que yo propongo es si es necesaria la asignación de un valor a los cereales (en el artículo pone los cereales como ejemplo), ya que deja de ser un bien escaso.
Esta afirmación es trascendental, un bien que debe tener precio ya que no todos pueden tenerlo, pasa a ser un bien en cuantía suficiente donde todo ser humano puede tener acceso a él. De esta forma el simbolismo del dinero deja de tener sentido, sería como intentar poner precio a l'agua de mar.
Según la DGT ha habido un aumento de 26.350.036 a 26.514.026 conductores con licencia en 2016, un total de 163.990 conductores más en un año. Ahora buscamos cuantos coches se producen al año en España, para saber si todos los nuevos conductores pueden tener un coche nuevo. En un artículo del País, podemos leer que en 2017 se produjeron 2.87 millones de coches, un 1% menos que en 2016. De esa cantidad el 87% fue exportado, dejando 373.100 coches en España, suficientes para que cada nuevo conductor tenga dos coches nuevos. Un coche puede durar entre 15 y 20 años, si son dos coches por conductor esto nos concede de 30 a 40 años con coche.
Podríamos hacer una afirmación similar a la de los cereales con los coches. En su lugar diremos que tienen la producción ajustada al consumo.
Pondremos dos ejemplos, un bien de primera necesidad como son los cereales y un bien de lujo, no exclusivo, como es el coche. Por qué los cereales? porque se podría alimentar a todo el planeta. Por qué el coche? porque todo el mundo con carné puede tener uno.
Según la FAO, Food and Agriculture Organization of the United Nations, la producción mundial de alimentos supera la del crecimiento de la población. Espantando así los fantasmas de Malthus, que aseguro que la humanidad estaba condenada a la hambruna perpètua ya que el crecimiento de la población siempre seria superior al crecimiento de la producción de alimentos. La pregunta que yo propongo es si es necesaria la asignación de un valor a los cereales (en el artículo pone los cereales como ejemplo), ya que deja de ser un bien escaso.
Esta afirmación es trascendental, un bien que debe tener precio ya que no todos pueden tenerlo, pasa a ser un bien en cuantía suficiente donde todo ser humano puede tener acceso a él. De esta forma el simbolismo del dinero deja de tener sentido, sería como intentar poner precio a l'agua de mar.
Según la DGT ha habido un aumento de 26.350.036 a 26.514.026 conductores con licencia en 2016, un total de 163.990 conductores más en un año. Ahora buscamos cuantos coches se producen al año en España, para saber si todos los nuevos conductores pueden tener un coche nuevo. En un artículo del País, podemos leer que en 2017 se produjeron 2.87 millones de coches, un 1% menos que en 2016. De esa cantidad el 87% fue exportado, dejando 373.100 coches en España, suficientes para que cada nuevo conductor tenga dos coches nuevos. Un coche puede durar entre 15 y 20 años, si son dos coches por conductor esto nos concede de 30 a 40 años con coche.
Podríamos hacer una afirmación similar a la de los cereales con los coches. En su lugar diremos que tienen la producción ajustada al consumo.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)